Me acuerdo. Estaba súper contento ese día porque casi siempre llego el último al teatro y ese día llegué un cuarto de hora de antelación. Era en El Principal. Nada más entrar, había dos aposentadores así raros con bigote con un traje azul muy chillón y… i em recorde que començaven ahí: “Hey tú, xiquet, vinga, però tira cap avant si haviem escomençat a les sis”. I jo: —Però. com a les sis? Si són les set menos quart i en l’entrada fica a les set. —Ah, no t’havies enterat? Si ho haviem publicat. Ens ha eixit un bolo en Gijón i hem avançat la funció i escomençava a les sis. Tira cap a dins.— I total, vaig entrar al teatre i hi havia gent asseguda, però és de veres que estaven cantant. I com a les set i mitja diuen: “El Teatro Cubano de revista…”, per cert, estava vegent La Cubana en Cómeme el coco, negro. “El Teatro Cubano de revista, anuncia que: bueno, és el últim número musical i acabem ací”. I fan el número. Eixen tots i la gent aplaudeix i bueno, es comença com a desmontar, ¿no? I la gent s’alçava i deien: “Però oye i això? Però com és possible? És impossible, però si jo he entrat a les set i són les set i mitja”. I un dels actors: “Anem a veure, no sé quantes vegades ho havíem dit. Que en principi no estava previst, però ens ha eixit un bolo en Gijón i com mos donava temps a fer-lo, el que hem fet és avançar la funció, i hem escomençat a les sis. Ho havíem publicat en premsa. Si vosaltres no ho havieu llegit, no és el nostre problema. I ara no demaneu que vos tornen els diners. Ho haviem ficat i ho havíem dit”. Total, que la gent protestava, però ells, tota la escenografia del teatre anava apareguent pel passadís i se n’anaven a emportar-lo. I pareixia que se n’anaven. I una de les actrius s’acosta en un moment donat a nosaltres i ens diu: “Bueno, em sap un poc greu perquè esteu ací i ja veig que alguns no ho sabíeu. Aleshores anem a fer una cosa podeu demanar bocates, vaig a per una llista i berenem tots junts… mira, podeu demanar de pernil, de xoriç i de truita. I la gent pues mira: “Jo de pernil, jo de truita…” Total que la gent anava demanant i a l’estona venen en un bàsquet amb bocates envoltats en paper de plata i comencen a repartir-los i bueno la gent dins de tot contenta. Però, una d’elles feia pintes de malhumorada i comença: “Oye, escolta, si jo l’he demanat de pernil i això no és pernil”. “I jo l’havia demanat de truita!” I l’actriu: “Anem a veure! No ha pogut ser d’una altra manera. Els bocates són de mortadela, mortadela para todos!” I al final, feren la funció i jo vaig berenar mortadela.