Me’n recorde que vaig anar a vore a la Sala Ultramar, en València, Com a pedres, que era un espectacle de Pont Flotant. Pont Flotant es un grup valencià que d’alguna manera en els seus espectacles fa un recorregut de la seua vida. I en aquest, d’alguna manera dramatitzada i ficcionada, feien la infantesa dels personatges. Joan Collado, Jesús Collado i Pau Pons eren els actors i quedava molt bonic, perquè anaven com xiquets, allí tenien com una bassa de plàstic que simulava la piscina on anaven a prendre el bany. Jesús alomillor li tocava el timbre: “Maripau vols baixar a jugar? No, no que la mamà no em deixa”. I al rato ja estava una altra volta. Bueno, feia un poc, reflectia molt bé el caràcter dels xiquets. I allí estàvem tots emocionats veien la peça i, de repent, sona un telèfon a la sala. I sona el telèfon, i sona el telèfon… i no és que el va apagar, és que l’agafa, la tenia, a més, al meu costat a la dona: “Sí cariño, dis-me, no, dis-me, estic sí, què vols?”. I jo dic: “què vols, jo el que vull és matar-la ara mateix. No m’ho puc creure”. — “Sí, sí no te preocupes que me’n recorde de tu…” — Bueno, una conversa sense parar i jo a la que estava a punt d’agafar-li el telèfon: — “Sí cariño, que t’he portat el bocadillo, Jesús”—. Era la mare de l’actor que estava asseguda al públic, traïa un bocata per al xiquet, eixia pel pati de butaques a l’escenari, a donar-li-lo. Clar, lo que jo no sabia no era ella, era que els pares dels actors estaven comboiats i eixien a la funció amb ells