M’heu fet reflexionar sobre quantes vegades he anat a vore un espectacle d’arts escèniques i quantes vegades m’ha marcat eixa experiència. Pues el percentatge és molt baixet. Perquè trobe que és molt difícil crear una experiència i marcar a l’espectador. I trobe que és molt difícil com a espectador que ja portes molts anys anant a vore espectacles d’arts escèniques pues que te sorprenguen, que t’emocionen, que te desubiquen, que te… I a mi em va passar així, a mi m’ha passat unes quantes vegades en la meua vida, no tantes com m’agradaria, però m’ha passat. Recorde una, de la que he parlat unes quantes vegades que era un espectacle que va vindre a València en el Festival VEO 2010. «Drais» o «Dries Verhoeven», No man’s land es titulava l’espectable. El nom era el director: Dries Verhoeven. Y, recorde que començaves l’espectacle amb uns auriculars i te situaves en un línia que estavem justetament d’esquena al cartell d’arribades i eixides de l’Estació del Nord. Veies a tota la gent arribant, anant-se’n, tatatata… Mirant el cartell i de sobte començava a sonar una música i començaves a descobrir a tots els immigrants que eren actors i actrius de l’espectacle, però que no els havies vist abans. D’una manera màgica, eixe moment a mi me va emocionar molt i me va ser molt colpidor. Després venia… I te n’anaves amb una persona d’estes persones migrants. Et feia un gest i continuaves, la seguies i feies un passeig per València: jo vaig passejar per Russafa. Per moments, em va incomodar, per moments, em va produir tristesa… el text que anava sentint. I, sobretot, que arriba un moment en el que se parà en mig del carrer i se girà per primera vegada li vaig vore la cara durant eixe trajecte. Pensa que l’espectacle… Pues cada vegada m’agraden més les coses, des d’aquella època, m’agraden més les coses fronteritzes, m’agraden més les coses que me produeixen una experiència que me qüestionen, que m’emocionen… Bueno, pues això. I esta experiència pues tenia això.