Pues jo us puc explicar que ja tinc bastant detectat que tinc com cert imán per a estar en passis que passen coses fora de lo que se suposa que ha de passar. No sé si és un imán, un karma o no sé lo qué es. El cas és que el dissabte passat, malgrat que és una memòria molt recent, vaig anar a veure Las niñas zombies de Celso Giménez, de alías La Tristura sense dir La Tristura. Total, l’espectacle és un espectacle sobre, com… Em va agradar bastant, em va impressionar perquè és sobre la memòria històrica, però des de la perspectiva d’aquesta tercera generació, lo que seria els nets o netes. Mai es parla com directament, són tres cosines parlant, com l’activitat paral·lela a una trobada familiar, no? Estan allà fumant, no sé què, parlant i a partir d’aquí van descobrint pues la història del seu avi i demès. Bueno, tampoc explicaré tot l’argument. El cas és que hi ha com dos moments, en aquesta… o dos com, no sé com dir-ho, com dos dinàmiques. Una és l’escena que tu estàs veient de les tres cosines, que és com la immensa part de l’espectacle. I arriva un moment al final en el que, gairebé com una pel·lícula de detectius, recreen la història de realment lo que va passar amb el seu avi que als vint anys va canviar de nom i va agafar el nom d’un mort de la Guerra Civil en l’any 39, ¿vale? Entonces, us ho heu imaginat, açò és una caixa, un dispositiu súper bonic, súper currat i tal. Un espectacle en què a més a més, també poden… o sigui, la tècnica està visible, és como, allà davant teu. Arriba el moment en què estan explicant la història, estan recreant aquell moment en un bosc amagat als Pirineus o prop dels Pirineus l’any 39 i just en el moment en què diu: «Agafa la pistola i ho pensa, dispara o no dispara». Just en aquell moment, salta la llum del teatre. En el moment, no sé, a 5-10 minuts d’acabar l’espectacle. Però salta la llum rotllo: s’ha anat tot! Ha petat. ¿Vale? I entonces, peta la llum i escomenço a escoltar des del control al Celso Giménez, que ja a més és un cert personatge a la seva obra perquè l’obra comença amb ell amb un micro dient: «hola soy tal i explicaré la història del meu avi». Perquè és una història real. El cas és que, pues passa això i diuen: «chicas, se ha ido la luz «. Les xiques estan dins d’una caixa. El dispositiu teatral és bastant particular en l’escenari. «Se ha ido la luz», perque ellas siguieron hablando. «Tal, parem, recuperem». Torna la llum. Res, estem parlant de 30 segons, un minut, ¿vale? Torna la llum, diuen: «anem des d’aquesta frase». Y dice de nuevo: «Le apunta con la pistola, no le dispara porque no quiere tener las manos sucias». Están en ese momento de… I es torna a anar la llum! El público… Claro, les noies fan així i es queden com… i a més és un moment com, no sé com transmetre-ho bé, però com molt sensible! O sigui, ès en plan, realment se’t trenca el cor que en aquell moment aquestes tres noies tinguin aquesta… no? Com aquest trencament diguem, no? De… perquè és realment molt emocional i molt sensible i ho estaven fent súper bé. I, el públic, aleshores, reacciona a mort amb les actrius. En plan, aplaudint a saco, perquè elles estan allà com uuff hòstia. Moment de vulnerabilitat absoluta i el Celso, a més, és com tota la estona dient: «Venga, noies, ho intentem de nou, provarem de nou. Si torna a passar ja veurem que hem de fer, però recuperem des d’aquesta mateixa frase». Aleshores, una d’elles s’apropa i a la que està dient aquella frase i li fa un petó. L’altra també, s’abracen entre sí, o sigui. I és realment una preciositat. O sigui, estàvem allà como: però què bonic! Perquè realment, per mi això diu molt de la companyia. En aquell moment de reacció, que es como des de l’amor més absolut. Des del Celso que està parlant allà, des de les tres actrius que estan allà como bueno, és així la vida. I com allò es va contagiar en el públic. Van tornar a començar la tercera vegada i va poder acabar l’espectacle. I quan va acabar, que li quedaven res, li quedaven 5-10 minuts. I quan va acabar al final van sortir, es van fer una abraçada molt bonica i aleshores tinc la sensació que són d’aquestes memòries més enllà de l’error, de l’anècdota de se ha ido la luz i tal i no sé qué. Com d’aquell moment de veritat, que tota l’obra és molt autobiogràfica i molt de veritat, però aquell moment de sin trampa ni cartón. La obra, las actrices, la relació entre els tècnics que es veu a saco, saps? Entonces, quan surten i es fan una abraçada i es como aquella sensació de no només he vist algo especial per l’anècdota sino també per aquest regal humà de veure lo que ha passat, com funciona i què implica posar el cos en una cosa així. I em va agradar molt. Aquesta és la meva història.