Jo recorde quan era crio que anaven a la plaça de bous, al cinema. Perquè feien cinema a la plaça de bous i anàvem amb ma mare, l’àvia… I jo, mirava la pantalla aquella… Les cadires eren de fusta. Entonces, miraves la pantalla i jo pensava que tot, que tots els actors, que tots estaven amagats darrere de la pantalla. Jo dic: «Estan ahí amagats». I per això aconseguien que començara la pel·lícula. I un dia recorde que m’alce de la cadira i anàvem correns, correns a mirar darrere abans de començar la pel·lícula i no hi havia ningú. I, ostres! Em vaig quedar… No entenia res. És increïble! Llavors, vaig mirar el foco de llum, la finestreta que eixia allà dalt, que segurament allà estava el projector. I aquell raig de llum que eixia sobre la pantalla… i vaig pensar que allò era algo màgic. I de fet el cinema sempre ha estat així, algo màgic i increïble. I encara hui en dia continua sent. Quan vas i t’assentes en una sala de cine i escomença la pel·lícula, hi ha algo que ho fa especial i únic.